Menu Principal:
Boris de Skossireff
Borís Mihailovich Skossyreff Mawrusow
Vida i Orígens
Borís Skossyreff, nascut a Vilnius (en aquells temps Rússia) el 12 de gener de 1896, pertanyia a una família de la petita noblesa russa que s'havia distingit en els exèrcits del tsar.
Es tenen poques notícies de la seva vida aventurera abans de la seva arribada a Andorra. Se sap que, en esclatar la revolució russa del 1917, buscà asil polític a Anglaterra, on s'enrolà per dos anys a l'Armada britànica.
Prestà més endavant servei al Foreign Office en diverses missions, més o menys secretes, que el portaren a Sibèria, el Japó i els Estats Units. La distinció de la seva persona, empatia i el seu do per les llengües li guanyaven fàcilment una gran simpatia.
El 1925 renuncià al seu treball d'espia i, proveït d'un passaport Nansen -el que s'entregava als apàtrides- es traslladà als Països Baixos, on es desconeix què feu durant un bon espai d'anys.
Anys més tard, Borís pretenia haver treballat al servei de la Casa Reial -sense especificar en qualitat de què- i assegurava haver estat recompensat per S.M. la Reina Guillermina I amb el títol de comte d'Orange, títol que sembla que s'inventà ell mateix.
Es casà amb una marsellesa adinerada, Maria Lluïsa Parat, el 21 de març de 1931. A la seva acta de matrimoni, suprimeix una ‘s’ i bescanvia les dues ‘f’ per una ‘w’: Skosyrew, declarant-lo fill d'un tal Michel d'Skosyrew i d'Elisabeth Mawrusow.
La núvia era divorciada d'un sastre i deu anys més gran que ell, fet que potser influí per a que Borís s'allunyés ràpidament de la seva esposa i, enamorat d'una bella adolescent anglesa, entrés per primer cop a Andorra.
Primera estada a Andorra
Es va establir a la població de Santa Coloma, prop de Sant Julià de Lòria, en una casa que encara es conserva i que s'anomena la “casa del russos”, anomenada així per aquest mateix personatge i per un altre rus que també s'hi va estar i que, segons diuen, va introduir el primer cultiu del tabac a Andorra.
Borís, en contacte amb la realitat andorrana, començà a tramar el seu pla. Mantingué llargues converses amb els camperols, els artesans i els
responsables de la política andorrana. Aviat s'adonà de què la revolta juvenil d'uns mesos abans de la seva arribada podia acollir favorablement les idees progressistes que garantissin una millora del nivell de vida.
El 17 de maig del 1934, Borís presentà un document al síndic i a d'altres consellers del Govern andorrà en què justificava les seves intencions. Però aquell dia la resposta que li donaren li fou força adversa: "que no se introdueixi en assumptes polítics de les Valls, lo que en cas de reincidència aquest se reserva lo dret de elevar las queixes a l'Autoritat competent perquè aquesta li apliquin les sancions que serà mereixedor lo citat recurrent".
Tot i així acabà rebent, el dia 22 de maig, l'ordre fulminant d'expulsió del territori andorrà, decretada pel veguer (administrador de justícia) francès, i firmada també pel seu homòleg episcopal.
Exili a la Seu d'Urgell
Borís "s’exilià" a la Seu d'Urgell i s'instal·là a l'Hotel Mundial on començà a comportar-se com un autèntic monarca i inicià una forta campanya de màrqueting que atragué l'interès de la premsa. Concedí moltes entrevistes als mitjans com l'anaren a veure, i fins i tot algunes entrevistes telefòniques al diaris The Times i The Daily Herald.
Del 29 de maig al 5 de juliol es va traslladar a Torredembarra, on projectà una nova ofensiva. En una entrevista al diari madrileny "Ahora" ell mateix confessava: "no tinc cap dret històric per a la meva pretensió. Ho faig únicament com a cavaller per entendre que defenso els drets dels espanyols que resideixen a Andorra i són vexats per la República veïna".
Borís es posà en contacte amb diverses agrupacions legitimistes del sud de França. A Perpinyà aconseguí de fer arribar els seus plans al representant del príncep Joan d'Orleáns, duc de Guisa, pretendent al tron de França. La seva argumentació es basava en que els caps de l'Estat francès continuaven tenint els drets i funcions de coprínceps d'Andorra, domini privat de la Casa d'Orléans, com a hereva legítima de la dinastia de Foix.
Els legitimistes francesos feren ressò de la pretensió en els seus butlletins. Mentrestant, el duc de Guisa, expectant, no va pronunciar-se, a l'espera del desenvolupament dels fets. Però Borís ja es titulava, sense cap indiferència expressa lloctinent del rei de França.
Skossyreff concedí visites, féu recepcions oficials i organitzà nombrosos actes com ara una missa pel president Francesc Macià, traspassat l'hivern anterior, o bé sessions fotogràfiques per a fer-ne postals monàrquiques: tocat amb la barretina, treballant al seu despatx reial, passejant amb monocle i bastó... feia un paper de monarca exemplar.
Escriví els seus esborranys per al Butlletí Oficial del renovat Principat:
"Sa Altesa el Príncep ha concedit entrevistes al diari la Nación, de Buenos Aires, i Ahora, de Madrid. Amb l'assistència de Sa Altesa el Príncep, es celebrarà una missa pel descans de l'ànima d'Ermessenda de Castellbò, comtessa de Foix. Les honorables corporacions del país estaran representades en l'acte"
El pretendent al tron féu imprimir uns fulletons que deien:
"Sa Altesa Reial el duc de Guisa demana als tribunals que li siguin restituïts els béns i drets situats fora de França que li foren llegats pels seus antecessors, com a hereus dels comtes de Foix i de Bearn, prínceps d'Andorra. Els andorrans es senten administrats contra la seva voluntat pel senyor Lebrun, president de la República francesa, que es fa dir copríncep i no és l'hereu de la Corona de França."
Es redactà una innovadora Carta Constitucional andorrana que portava preparada i modificava substancialment el sistema polític andorrà tradicional. El Coprincipat tindria llibertats, modernització, diners, inversions estrangeres i el reconeixement de paradís fiscal.
Borís I imprimí deu mil exemplars de la seva Constitució i els va trametre a les personalitats espanyoles i franceses. Un d'ells, que va anar a parar a les mans del bisbe d'Urgell, monsenyor Justí Guitart, desencadenà les hostilitats per part del prelat, que desautoritzà totalment el pretendent en unes declaracions a la premsa lleidatana, on deia que els únics coprínceps d'Andorra eren ell i el senyor president de la República Francesa.
El Regnat de Borís I
Diumenge 7 de juliol del 1934, el Síndic General de les Valls d'Andorra convocà el Consell General de les Valls a la Casa de les Valls.
El Síndic obrí la sessió i passà a exposar l'assumpte. Borís Skossyreff, un rus exiliat que visitava amb freqüència el país andorrà i es proclamava "comte d'Orange" (per concessió personal de la Reina dels Països Baixos, segons assegurava) s'havia entrevistat amb ell per a proposar-li un revolucionari canvi de les estructures econòmiques del Principat. A semblança del que havia passat a Mònaco, Liechtenstein, San Marino o Luxemburg -els restants principats europeus-, paradisos fiscals on els impostos eren quasi inexistents o sensiblement reduïts, el dinàmic foraster es comprometia a convertir Andorra, en un dels centres empresarials més importants del món on bancs, entitats financeres i companyies internacionals, no trigarien a instal·lar-hi el seu domicili social aprofitant-se del règim fiscal.
A canvi d'assegurar la felicitat i el benestar del poble andorrà, Skossyreff demanà una recompensa: que el Consell General el proclamés Príncep d'Andorra. La proposta de Borís tingué la quasi total adhesió de la Cambra excepte un representant, el batlle d'Encamp, Cinto, qui vertaderament oposà un ferm vet. Amb només un conseller en contra de vint-i-quatre que formaven el Consell, la monarquia quedà instituida.
Acompanyat d'un fidel grup de col·laboradors adictes: la seva jove amant anglesa, la milionària nord-americana Florence Mazmon i el conseller Pere Torras Ribas; el candidat al tron andorrà s'establí primer a la Fonda Calons de Sant Julià de Lòria.
Tanmateix, si gran part del seu pla no va funcionar va ser per un home decisiu que si no hagués actuat potser la història seria diferent: el batlle Cinto, conseller opositor, que va marxar cap a la Seu d'Urgell el dia 8 de juliol de 1934 i comunicà al bisbe tota la trama amb detall.
Paral·lelament, aquell mateix dia, França va comunicar oficialment que no intervindria a Andorra; deixaria totes les decisions al Consell General i consideraria com a vàlida la monarquia de Borís I, si s'aprovava. El poc interès de França en l'assumpte i el panorama d'aquells dies segurament haurien permès a Borís instaurar la monarquia a Andorra. Fins i tot el Consell de Ministres d'Espanya va debatre el tema per aclarir-se una mica davant de tot aquell assumpte andorrà.
Així, el dia 9 de juliol s'anuncià el Govern provisional i la nova Constitució, alhora es decretà absoluta llibertat política, religiosa, i d'impremta.
El dia 10 de juliol, en una nova votació al Consell, l'adhesió monàrquica es repetí amb igual resultat (23 a 1).
En una altra trobada amb periodistes, Skossyreff afirmava que ja tenia preparada la llista del seu Govern provisional, i també el pla que havia d'impulsar en el seu nou regne: "protecció al necessitat, ensenyament per a tothom i esport, molt d'esport. Però res de jocs prohibits".
Detenció i exili definitiu
El regnat del rei Borís només durà uns dies.
El bisbe d'Urgell no va trigar a actuar per la força: el 21 de juliol, quatre guàrdies civils espanyols i un sergent, acompanyaren el monarca fins la frontera del seu regne. Els seus súbdits, no feren res per impedir-ho, veient-lo marxar cap a la Seu detingut i emmanillat. L'endemà fou traslladat a Barcelona i posat a disposició del jutge especial, senyor Bellón, encarregat dels casos relacionats amb la Ley de Vagos y Maleantes.
Fou ell qui comprovà efectivament que el subjecte en qüestió era el mateix que havia estat expulsat el 1932 de Mallorca quan vivia amb una milionària anglesa.
El dia 23 fou traslladat en tren cap a Madrid, acompanyat de dos agents que el vigilaven en un cotxe de tercera. Això no impedí que la seva arribada a la capital espanyola despertés una enorme expectació que féu que els periodistes que l'esperaven s'esbatussessin literalment per a poder parlar amb ell i entrevistar-lo per als seus rotatius.
Ingressà a la Model de Madrid, però continuà adoptant l'actitud de monarca a l'exili. Arnau González, un historiador que ha estudiat a fons la seva curiosa figura, explica que: "durant la seva estada a la Model de Madrid, Borís i els seus col·laboradors van continuar interpretant els papers que tenien assignats. Així, es reberen diversos telegrames a nom seu en què es garantia que “tots els documents estaven segurs”, i també va rebre un gir postal de 200 pessetes".
Aquella transferència era realment força enigmàtica, donat que Borís fins i tot havia hagut de deixar la seva pròpia secretària com a penyora de garantia de pagament a l'estança de l'hotel que li havia fet de palau reial a la Seu.
Poc després, seria expulsat també d'Espanya via Madrid cap a Portugal. Allunyat per sempre del seu Principat, al qual mai més tornà, Borís anà sens rumb fix durant quatre anys per Lisboa, Tànger, Gibraltar...
El 1938 les autoritats franceses li permeteren tornar a Aix, on es reuní amb la seva autèntica esposa. El febrer del 1939 trobem a Borís en un camp d'internament francès amb antifranquistes espanyols, al costat d'antifeixistes italians i centreuropeus de les regions ocupades pel Reich abans de la Segona Guerra Mundial. S'ignora la raó i els càrrecs que se li imputaven. Al camp de concentració.
Repercussions del seu regnat
Amb la mort de Borís I no es van acabar les disputes sobre el Principat d'Andorra.
El mateix dia 21, en què el monarca fou detingut, es va presentar als jutjats un home que reclamava la documentació requisada. Quan li van demanar qui era, va respondre: "Jo? Borís II!".
El 22 de juliol, alguns mitjans de Madrid van rebre una carta de la Secretaria Política del Comtat d'Urgell. Assumptes d'Andorra, que criticava l'intent de Borís I i li treia legitimitat.
Finalment, el dia 27 apareixia al diari "Informaciones" una entrevista a un suposat "Conde de Urgel", que després de desqualificar l'aspirant, afirmava que només ell tenia dret a reclamar el tron d'Andorra.
Cronologia ràpida del regnat
6 de juliol de 1934 : El Barò Boris de Skossyreff, fugit de Rusia l'any 1917 i després d'haver viatjat per varis Països, arriba a Andorra on té pensat proclamar-se Rey (Ja havia estat amb anterioritat al nostre País), Obté el suport del membre del Consell General Sr. Pere Torres Riba, el qual també obté l'aprovació de la resta de la cambra (excepte un). Boris va prometre llibertats i modernització del país (aleshores enrederit i aïllat) i diners a cabassos gràcies a l'establiment d'un paradís fiscal i a les inversions estrangeres.
8 de juliol de 1934 : El Consell General vota a favor de la monarquia proposada per Boris, el qual es va coronar a ell mateix com a Rey i Lloctinent del Rey de França (El duc de Guisa), qui al mateix temps estava reclamant davant dels tribunals la jurisdicció a Andorra que corresponia a la corona Francesa, però que una llei decretada per Napoleó havia assignat a l'Estat Francès l'any 1806.
8 de juliol de 1934 : El Conseller opositor, Cinto (L'únic dels 24 consellers), es trasllada al palau del Bisbe de la Seu (Copríncep d'Andorra), per comunicar la situació. França per la seva banda, renuncia a qualsevol intervenció deixant com a valida la decisió del Consell General.
9 de juliol de 1934 : Es constitueix el Govern Provisional. El Consell General es converteix en parlament i s'anuncia la redacció d'una constitució. També es decreta l'absoluta llibertat política, religiosa i d'impremta.
10 de juliol de 1934 : El Parlament repeteix la votació a favor de la monarquia amb idèntic resultat (23 a 1), l'adhesió popular a la monarquia era absoluta.
14 de juliol de 1934 : Un grup de guàrdies civils espanyols enviats pel Bisbe de la Seu deté Boris que es traslladat a Barcelona, després a Madrid i finalment expulsat d'Espanya via Portugal.
Noves dades
Alexander Kaffka
Borís, suposat comte d'Orange i presumpte baró de Skossyreff, va néixer a Vílnius, Lituània, el 12 de gener del 1896. Així ho avala un salconduït expedit a nom de Borís pel consulat francès a Dijon i exhumat per l'historiador rus. Alexander Kaffka. La troballa confirma documentalment l'any de naixement que acostuma a citar-se en les biografies oficials de qui es va autoproclamar príncep sobirà i suprem d'Andorra i defensor de la Fe, va promulgar la primera constitució andorrana i va declarar la guerra al bisbe d'Urgell, Justí Guitart, en les cèlebres jornades del juliol del 1934. El mateix 12 de gener del 1896 consta en una carta autògrafa conservada per Kaffka i que forma part del material documental sobre el baró que ha recollit en recerques efectuades --segons l'investigador-- en arxius russos, holandesos i britànics.
Kaffka somia veure aquest material convertit en objecte d'un museu monogràfic que --diu-- pretén impulsar al Principat. L'historiador descriu Borís com "un dels milers d'emigrats russos que va generar la Revolució del 1917, que es va dedicar a seduir dames de l'alta societat europea de l'època per sobreviure i que probablement patia un complex d'inferioritat: somiava recuperar els privilegis i la consideració social que havia tingut a Rússia com a membre de la noblesa local que era". Kaffka considera improbables les connexions amb la família reial holandesa de què presumia Skossyreff però en canvi dóna credibilitat a les informacions sobre el seu pas pels serveis secrets britànics. En canvi, no aporta llum sobre el Borís posterior a la peripècia andorrana. L'última notícia que ha pogut documentar és el pas d'Skossyreff per Rieucros i Vernet, dos dels camps de detenció on van ser concentrats al 1939 els refugiats de la Guerra Civil espanyola.
Borís Skossyreff no va morir a Poblet, on suposadament el va descobrir Antoni Morell als anys 70, ocult rere la personalitat del germà porter del monestir català. La realitat podria ser una mica més prosaica si es confirmen les hipòtesis de l'historiador rus Alexander Kaffka, que ha seguit per arxius d'Europa i Amèrica el rastre documental del suposat comte d'Orange i baró d'Skossyreff, del Príncep sobirà i suprem d'Andorra i Defensor de la Fe, títols que adornen el seu fabulós currículum. El nostre Borís va morir de vell a la ciutat alemanya de Boppard, prop de Coblenza, el 1989.
Aquesta és la data que figura a la sepultura del cementiri d'aquesta localitat on va ser enterrat. Sembla que és a Boppard on Borís va viure plàcidament des que al 1956 va ser retornat del camp de concentració siberià on els soviètics l'haurien internat al 1947 per la seva suposada col.laboració amb el règim nazi. Una informació --aquesta de la deportació siberiana-- que procedeix de les cartes que el mateix Borís li va escriure a Francisco Fernando Lopes, antic amic del seu exili portuguès a Olhao, al 1934, quan va ser expulsat primer d'Andorra i després d'Espanya.
Deportat a Sibèria
I és que la peripècia vital de Borís reconstruïda per Kaffka en un article que es publicarà en el pròxim número dels Papers de recerca històrica aporta un bon grapat de dades inèdites sobre el personatge, especialment sobre la seva biografia posterior a l'aventura andorrana, recolzades sempre que és possible en fonts documentals. D'entrada, Kaffka ha localitzat un dossier de l'Oficina d'Afers exteriors britànic del 28 de juliol del 1934 que constitueix l'única relació oficial del cop d'estat de Borís al Principat.
Kaffka intenta en tot moment separar el gra històric de la palla llegendària. Les cartes conservades pel corresponsal portuguès de Borís proven que Borís no va morir als camps francesos de Rieucros i Vernet, on l'havien internat al 1939 com a estranger indesitjable, sinó que va sobreviure fins que al 1942 el van alliberar els alemanys. A partir d'aquí torna a aflorar la llegenda: algunes fonts sostenen que el Príncep sobirà va servir com intèrpret de l'exèrcit alemany al front oriental.
Kaffka aporta també dades inèdites sobre el Borís anterior al sainet andorrà. D'una banda, el servei com a agregat al cos d'exèrcit enviat a Rússia per la Gran Bretanya per lluitar contra Alemanya a la 1a Guerra Mundial. D'aquesta època daten els contactes amb Oliver Locker-Lampson, que als anys 20 el podria haver fitxat per als serveis secrets britànics. Kaffka desmunta també la suposada baronia d'Orange amb què Borís enllustrava la seva nissaga --"Orange és un títol privatiu de la família reial holandesa"-- i desmenteix el pas del fals baró per la Universitat d'Oxford i pel liceu Louis le Grand de París. El seu zel investigador arriba fins a Florence Marmon, la companya de l'episodi andorrà: segons Kaffka, el novembre del 1934 miss Marmon va embarcar en l'Exochorda, rumb als EUA. Mai no va tornar.
A més de separar el gra de la palla, l'historiador rus --en tractes amb TV3 per rodar un documental-- intenta reconduir la reputació de Borís i rentar-ne la imatge de personatge d'opereta que n'ha quedat. "S'ha de tenir en compte el context: Borís era un dels milers d'exiliats russos expulsats per la Revolució bolxevic. Sense família ni recursos, va haver de sobreviure amb les úniques armes de què disposava: el do de llengües i el carisma". Pel que fa a l'aventura andorrana, hi afegeix: "No hem d'oblidar que va promulgar la primera constitució... tot i que no n'he vist cap exemplar original. I una Constitució, per cert, prou liberal per a l'època". I acaba disparant amb bala: "El que no té sentit és la mena de tabú en què s'ha convertit, tant a Andorra --en què no hi ha rastre documental-- com a Rússia, on durant decennis la historiografia soviètica es va desentendre de tot el que sonés a tsarista i circulen fàbules extraordinàries, com ara que Borís va regnar a Andorra fins que els nazis el van expulsar, al 1942".
Ultimes Noticies de Borís
El Periòdic d'Andorra. 23/09/04. Andrés Luengo (PDF)
Borís, rei d'Andorra. Vodevil Pirinenc
Presència. 09/02/06. Andrés Luengo (PDF)
Part 1 / Part 2 / Part3 / Part 4
Neixement de Borís Skossyreff
El Peri\'f2dic d'Andorra. 16/04/08. Andr\'e9s Luengo/ Alexander Kaffka. (PDF)
Article de la época
Article del 22 de juliol de 1934 publicat a la vanguadia
Andorra una ventafocs amb molts pretendents
Borís Skossyreff és el més cèlebre però no l’únic aventurer que va somiar a convertir Andorra en el seu reialme particular. Mesos abans de la seva fulgurant aparició, el consell general ja havia desmentit un despatx de l’agència Fabra del febrer del 1934 segons el qual un «ric català» oferia 800.00 pessetes anuals a canvi de ser reconegut com a rei d’Andorra. Las Noticias es va fer ressò en el seu número del 2 de març del desmentiment del consell, però va embolicar més la troca afegint que la proposta no la va formular un «ric català», sinó un ciutadà txecoslovac «que es passejava per les Escaldes lluint un pintoresc monocle i al costat d’una bella senyora», i en nom d’un cosí seu resident a Chicago. Un globus sonda –surrealista– de Borís? Més encara: durant la fugaç estada a la presó madrilenya, camí de l’exili, Borís va tenir temps de reptar a un duel Fernando de la Quadra-Salcedo, marquès de Los Castillejos, a qui en data tan avançada com el 1938 encara acusava –en una carta destinada al president de la República, Manuel Azaña– d’haver-li disputat la sobirania andorrana «en nom de la casa d’Aragó-Navarra». [!] El marquès va tenir una certa rellevància política durant la República, però també menys sort que Borís, ja que va morir al vaixell presó Altuna Mendi, ancorat a la badia de Bilbao, durant les primeres jornades de la Guerra Civil.
Aquestes fotos estant exposades sense anim de lucre per a divulgació del patrimoni i cultura d'Andorra. No obstant si alguna personal o empresa es troba vulnerada per la publicació d'alguna d'aquestes fotos, us podeu ficar en contacte amb nosaltres a pronet@pronet.ad i serà immediatament retirada.
