Quarta publicació
L’última de les rutes inicia el 10 d’agost, després d’un parell de dies de repòs. Ens acompanyaren la Irina i el Francisco de l’ACVC, que resultaren ser dos magnífics guies. Al llarg de la ruta vàrem poder comprovar com funciona l’organització comunitària de les “veredas”, les juntes d’acció comunal i els seus comitès.
En la primera de les “veredas” on vam parar, Cañabraval Bajo, vàrem fer una reunió amb unes dotze persones de la comunitat, que formava part o bé de la junta o bé d’algun dels seus comitès. Per exemple, tenen un el comitè de joves, del qual hi havia uns quatre membres. La seva funció és la de dinamitzar diferents activitats per aquest col·lectiu, no només amb l’objectiu de socialitzar i crear un espai d’oci, sinó també amb objectius pedagògics; ensenyant diversos mètodes de sustentació econòmica com la plantació de cultius. També tenen el comitè de drets humans que disposa d’un espai propi, la casa dels drets humans. Aquest comitè serveix per conscienciar la població sobre quins són els seus drets i com defensar-se quan algun col·lectiu com poden ser paramilitars, guerrillers o militars els vulnera.[U1]
De nou, els camins entre “veredas” són complexos i deixen al descobert la dificultat d’exportar les produccions agrícoles dels habitants, un tema recurrent a totes les xerrades, o de l’accés a serveis essencials com escoles o centres sanitaris entre d’altres.
És gràcies a un camió, que ens acompanyà durant tota la ruta per aquests camins, que arribem a La Unión. Allà, en acabar una migdiada, ens reunírem amb un grup d’unes deu persones de la comunitat. En la reunió exposaren la violència que recurrentment pateixen per part de grups armats, una violència perpetuada que utilitza la intimidació de civils ocupant-ne fins i tot les cases per passar llargues temporades abans no es mou de nou cap a una altra zona. Aquesta ocupació dels espais civils té com a conseqüència el trasllat d’accions bèl·liques en zones habitades, amb totes les repercussions que això comporten. Altrament, ens parlen del comitè de dones de la “vereda” i com s’organitzen per intentar buscar alternatives a la vida patriarcal imposada, com és la sustentació econòmica per si soles a través de la cuida de gallines.
El dia 12 agost passàrem per dues “veredas” La Fria Alta i La Fria Baja. En la primera, férem una reunió a la finca particular dels Mogollon, centrada principalment en com sobreviure econòmicament mitjançant l’agricultura. Cultius com el plàtan, l’arròs o el cafè estan presents, però comporten una gran dificultat a l’hora d’exportar-lo, com ja hem dit, en part per les condicions dels camins. A causa d’això, en alguns casos surt més a compte plantar coca i vendre’n les fulles. És una necessitat econòmica per a sobreviure en una zona on l’estat no inverteix els recursos necessaris per a desenvolupar altres economies. Per això és tan important el paper de l’ACVC, ja que treballa per a obrir noves formes de cultius i eliminar l’estigma de la coca que amb el temps s’ha imposat a la regió.
Continuant amb el recorregut, fem nit a la Fria Baja, per a l’endemà assistir a una reunió de la junta d’acció comunal (JAC). És fascinant observar el nivell d’implicació dels habitants en la reunió: com cadascú intenta aportar el seu punt de vista per arribar a una solució conjunta, com s’urgeixen disputes (com a qualsevol grup social) i com s’intenten resoldre, com s’organitzen per arreglar camins o com a través dels comitès creen diferents accions de treball.
Les nostres tres rutes no podien acabar d’una manera millor, vivint de primera mà l’espai organitzatiu des del qual s’articulaven moltes de les accions que fins aquell moment havíem anat veient. És una lliçó de lluita i esforç el fet de sobreviure i tirar endavant de forma comunitària en una zona fortament militaritzada i amb uns recursos altament escassos.[U2]
El diari de les estades solidàries 