El juny passat es va presentar el llibre Com fer formació per a la mobilitat segura al Departament d’Interior. L’obra està impulsada i editada pel Servei Català de Trànsit (SCT), que en va encarregar la redacció als pedagogs Francesc Esteban i Letizia di Bartolomeo. El llibre es basa en el Quadern de trànsit 4. Formació de formadors per a la mobilitat segura (1a edició de setembre de 2007), però amb continguts actualitzats i amb la incorporació de noves teories, models i plantejaments. Està adreçat a persones interessades a tenir una visió renovada dels conceptes de l’educació per a la mobilitat segura. És un manual pedagògic que serveix d’orientació i consulta per planificar sessions de formació que canviïn actituds i consolidin conductes més segures, un dels objectius i raó de ser de l’SCT. Es pot consultar en línia al web del Servei Català de Trànsit, tot i que també està disponible en suport físic i es pot sol·licitar al servei territorial de Trànsit corresponent. En parlem amb els dos autors, amb qui hem treballat estretament i amb qui aprenem quins són els aspectes clau d’aquest tipus de formació.

Per quin motiu es publica aquest llibre i a qui s’adreça? Dona resposta a alguna necessitat que hi havia?

Francesc Esteban (F. E.): Aquest llibre va adreçat a tothom que vulgui fer formació en mobilitat segura i, d’una manera més concreta però no exclusiva, als monitors i monitores d’educació viària de Catalunya. A vegades pensem que formar és anar a qualsevulla aula i explicar quatre coses, i realment és més complicat que això. Aquest llibre és un manual que sistematitza els coneixements que ha de tenir la persona formadora i que ensenya a formar. És hereu d’un llibre anterior, que hem ampliat i millorat, perquè la recerca científica i els canvis en la mobilitat ens han obligat a actualitzar-lo.

El llibre aposta per desenvolupar un model pedagògic de prevenció centrat en la persona i fonamentat en el marc d’una mobilitat segura i sostenible. Quins avantatges té aquest model respecte de l’educació viària que es feia als inicis?

Letizia di Bartolomeo (L. B.): Hi ha diferents models de prevenció. N’hi ha que estan centrats en la via, n’hi ha de centrats en les normes, n’hi ha de centrats en el vehicle. Per a nosaltres, en un sistema obert com és la mobilitat, és la persona que gestiona el vehicle qui decideix com anar per la via, qui es gestiona a si mateixa. Optar per un model que no tingui les persones al centre, que no expliqui per què ens comportem de determinada manera i estudiï com podem canviar, vol dir estar condemnats al fracàs.

Amb explicar no n’hi ha prou! Cal tenir en compte les emocions, educar en la percepció de risc, considerar els límits de l’atenció, etc.

Fins a quin punt la motivació, l’actitud i les emocions tenen un paper important en la presa de decisions de les persones i en el fet d’adoptar conductes més o menys segures a la xarxa viària?

F. E.: Les emocions, de fet, són les que més intervenen en la presa de decisions. El nostre neocòrtex, el nostre cervell racional, és molt bo prenent decisions, però necessita molt de temps per fer-ho. Les emocions ens ajuden a actuar molt més ràpidament, obviant diferents elements d’anàlisi, és clar! La motivació i les nostres actituds fan que estiguem més preparats per donar un tipus de resposta o un altre. Les emocions són el motor de l’aprenentatge. Sense elles, l’aprenentatge no arrenca!

Si, en termes d’educació per a la mobilitat segura, convenim que sovint cal canviar els hàbits de la gent per evitar riscos a la carretera, quin aprenentatge hem de fer per assolir aquest canvi? I s’ha d’anar adaptant aquest aprenentatge al llarg del cicle vital?

L. B.: El primer que cal tenir en compte és que la nostra autonomia i les nostres capacitats van canviant al llarg del nostre cicle vital. Igual que canvien els mitjans de transport que utilitzem i canvia l’espai on els utilitzem. Davant de tot això, hem d’estar atents als canvis externs i interns que es produeixen, i adaptar-nos-hi augmentant el marge de seguretat.

Per què hi ha el risc de patir un accident i quines variables influeixen en la percepció d’aquest risc?

F. E.: El fet d’anar per la via, en si mateix, suposa un risc de patir un accident. No és un sistema tancat, en què puc controlar totes les variables. Es tracta de minimitzar, en la mesura del que sigui possible, el risc que correm. Imaginem un infant que vol travessar un pas de vianants. Ho pot fer molt bé, però potser el conductor va distret, o li poden fallar una mica els frens si el terra està mullat, o potser no l’ha vist bé justament perquè és un infant. Ens hem d’assegurar de veure i calcular si podem creuar amb seguretat, però també de ser vistos. Hem de creuar pel lloc per on tinguem més seguretat i hem d’estar atents quan ho fem. Quan hagis de creuar un pas de vianants, treu-te els auriculars, deixa de llegir el llibre o de mirar el mòbil, treu els altres pensaments del cap i analitza la situació per veure si pots creuar amb seguretat.

Quines competències de mobilitat segura hem d’aprendre a desenvolupar i com ho hem de fer, tenint en compte els diferents nivells i rols de la mobilitat?

L. B.: Definim, d’acord amb la publicació Competències de mobilitat segura: un model de prevenció centrat en la persona, cinc competències de mobilitat segura: la valoració de la seguretat, la vulnerabilitat i el risc; l’atenció, la interacció i l’adaptació a l’entorn; la gestió de les meves competències i els meus límits; la gestió de la influència, i la gestió emocional. Alhora, per a cada competència s’estableixen quatre nivells —principiant, principiant avançat, competent i expert—, que s’expressen en els tres rols que podem tenir en la mobilitat: vianant, passatger o conductor. Anem desenvolupant les competències amb l’ús, amb l’experiència, però a vegades no n’hi ha prou amb això! La formació ens ajuda molt, perquè ens permet fer un salt en el nivell competencial.

Com determina el tipus de formació dels educadors per a la mobilitat segura (mossos, policies locals, professors de formació viària, mestres, educadors de lleure o d’associacions de víctimes) el trasllat d’aquests coneixements als usuaris de la xarxa viària?

F. E.: En el moment en què estem, el que falta és sensibilitzar la població, formar les persones perquè acceptin menys risc i siguin més conscients del que els passa i per què els passa. Tothom que té un rol educador ha de provar d’influir en el seu alumnat, cadascú des de la seva esfera. Hem d’aconseguir que hi hagi encara molta més sensibilització en totes aquestes figures perquè puguem arribar a tota la població.

Quins mètodes han d’emprar aquests formadors i com ho han de fer perquè siguin eficaços? En una societat tan canviant, cal també un reciclatge constant?

L. B.: Es tracta d’utilitzar mètodes en què el participant sigui el protagonista, i que serveixin els objectius que s’han dissenyat. Si els mètodes utilitzen l’emoció, s’obre una finestra d’aprenentatge. Per a això, el formador pot emprar jocs, dilemes, casos, exercicis, pluges d’idees i, en general, qualsevol mètode que faci que el participant es plantegi què fa i per què ho fa. Així arribem, al final, a ajudar a construir un comportament segur!

Certament, sempre cal estar aprenent, experimentant, anant més enllà de la nostra zona de confort com a formadors. Si no, al final, el que farem és repetir el que ja sabem i el discurs ens sortirà avorrit, mort, gastat. Ens hem d’adaptar a grups i persones diferents, i per tant hem de fer una recerca constant!

Aquest compromís i constància dels formadors, de què han d’anar acompanyats per part de la resta de la societat? Quina feina queda per fer i com podem millorar?

F. E.: Tens raó, això no és una cosa que s’aconsegueixi en quatre dies ni que puguem fer quatre xalats pel nostre compte. La primera cosa, quant als monitors de les policies, és que tinguin el temps per anar a parlar amb el professorat i participar tots d’una programació didàctica coherent i suficient! El professorat ha d’anar guanyant més sensibilitat i protagonisme en relació amb la mobilitat segura i sostenible, ja que, de totes les “educacions per…” —per la pau, per la sexualitat afectiva i responsable, pel consum responsable…—, la mobilitat segura és la més física, la més experiencial de totes! I evidentment hem de comptar amb els formadors i formadores viaris, amb les associacions de víctimes o d’afectats, amb les associacions de motos i de bicicletes, amb les associacions professionals com ADEVIC i, en general, amb tota la societat, perquè això és un problema de tots.