Bon dia!
Queden poc més de 7 hores per marxar d’aquest país i acabar aquesta part de l’experiència. Sembla que fos ahir quan arribàvem a Bogotá amb les motxilles a l’esquena, plenes de nervis i ganes de conèixer i aprendre al màxim.

Fa tres dies que vam tornar a Bogotá després de tota la nostra gira pel Meta, tot i que la major part de la feina ja estava enllestida, vam aprofitar fins al final per a fer algunes entrevistes que van sortir a última hora. Ens vam trobar amb el Julián Artacho de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i la Mercedes Álvarez de l’Agencia Española de Cooperación Internacional y Desarrollo, una xerrada molt interessant i productiva per a concluir les nostres reflexions sobre la situació de Colòmbia.
A més a més, ens vam poder reunir amb el Camilo Fagua, l’advocat de la Fundación DHOC encarregat de portar el cas del president d’aquesta mateixa organització, que es troba en presó preventiva des de fa 20 dies, com ja us havíem explicat.
A part de la feina, també hem tingut temps per una mica d’oci, compres i relaxació, tot el que no pot faltar en qualsevol viatge! Alguns, han pogut retrobar-se amb amics de Barcelona! 

La veritat és que se’ns fa difícil digerir tot el que hem viscut, han sigut dies intensos i impactants que ens han remogut moltes coses per dins. Tenim el cap ple de reflexions i pensaments que necessitem ordenar i que esperem poder compartir amb tots/es vosaltres.
Estem molt contentes d’haver pogut viure aquesta experiència, d’haver pogut conèixer de prop la realitat d’aquest país i tota la seva lluita. Donem les gràcies a totes aquelles persones que ens han acompanyat en les diferents parts del nostre viatge, que han fet que fos únic i extraordinari.
No ens volem allargar més, que les despedides sempre són difícils, i avui el dia n’està ple.

Ens veiem molt aviat, que encara queda molta feina per fer!

Moltes gràcies,

Paula i Irene.

Hola a tots i totes!

L’útima vegada que us vam escriure ho féiem des de San Juan de Lozada, una petita vereda (poble) en la qual ens hi vam estar 3 dies. Durant aquests tres dies vam fer entrevistes als membres de les organitzacions de defensa dels drets humans i als/les líders de les organitzacions camperoles.

El darrer dia abans de marxar vam traslladar-nos fins a l’Atlántida, una vereda encara més petita que va patir un bombardeig fa una mica més d’un mes. Allà ens van rebre amb els braços oberts i ens van explicar i ensenyar les conseqüències d’aquest atac de les forces de l’ordre i tot el que va comportar per als/les camperols/es. Malauradament va ser una visita curta ja que havíem de traslladar-nos fins a Villavicencio altra vegada. El viatge era llarg, tota la distància que anteriorment havíem recorregut en avioneta l’havíem de fer en cotxes, barques i autobusos; i no us penseu que vam viatjar en cotxes com els que veieu per aquí, vam travessar un tros de selva en un 4×4 amb 15 persones i un gos dins! Sort que vam animar el viatge amb els clàssics de la música catalana i espanyola i es va fer més curt!
En total vàrem estar viatjant durant dos dies sencers, fent parada a la vereda de La Julia per a dormir i evitar viatjar de nit, ja que és menys segur, especialment en aquesta regió on el conflicte armat, si no té, ha tingut una gran presència.
Al arribar a Villavicencio, després de tot aquest viatge, només vam tenir temps per sopar, fer un tinto (cafè) i descobrir que teníem una petita invasió de puces!

El dia següent, ben d’hora ja estàvem en peu i de camí cap a El Castillo, on va tenir lloc el 1r Foro Por la Paz de la regió, en el qual vam poder escoltar ponències de diferents sectors de la població, del govern i d’algunes organitzacions que treballen a favor dels Drets Humans i el Dret Internacional Humanitari (DIH). Cal destacar la intervenció d’una de les advocades de la Fundació DHOC, amb la qual hem estat treballant tots aquests dies, que posava èmfasi en dos drets humans fonamentals i freqüentment violats a Colòmbia, un estat de constant excepció: el dret d’expressió i el dret d’organització. Aquest discurs pren més força en un moment en què el president de la fundació DHOC i tres membres més han estat empresonats per les forces de l’ordre acusats falsament dels delictes de rebel·lió i segrest a policies. Us recomanem molt informar-vos més sobre aquest tema aquí.

Realment va ser una molt bona oportunitat per a nosaltres el fet d’assistir en un acte d’aquestes característiques i ens va resultar molt interessant.

De la vereda de El Castillo ens vam traslladar en un carro (cotxe) fins a la vereda de La Esmeralda, on tot i que el temps no ens va acompanyar gaire i ens va ploure moltíssim, vam poder parlar amb alguns membres de diferents organitzacions camperoles i veure com són alguns dels tallers que s’imparteixen a les comunitats camperoles, el que vam poder veure, era sobre memòria històrica. També vam tenir temps per descansar, que ja ens feia falta i refer-nos d’alguns problemes intestinals que ens van afectar a tots i totes (d’això alguns/es encara no ens n’hem recuperat!).
La nostra gira pel Meta ja arribava al seu final, i després de 3 dies a La Esmeralda vam tornar cap a Villavicencio, on hi ha la oficina central de DHOC al Meta. Allà vam acabar de fer les entrevistes a advocats/des i membres de DHOC. També vam tenir la gran sort de poder entrevistar una defensora dels Drets Humans condemnada a “casa por cárcel” (una mesura penitenciària atorgada a les persones que tenen familiars al seu càrrec o amb greus problemes de salut)  i a la dona del president de DHOC, Esmer Montilla, actualment empresonat, com ja s’ha mencionat anteriorment.

Finalment, vam fer el viatge de tornada cap a Bogotá, que marcava el principi del final del nostre gran viatge.

Disculpeu per les faltes d’ortografia, pero els ordinadors d’aquí no tenen ni accents oberts i algunes lletres.

Hola de nou!

Han passat uns quants dies des de que vam deixar Bogotá , la veritat és que han estat uns dies molt intensos i no us hem pogut explicar res ja que on hem dormit no hi havia cap tipus de connexió.

Vam marxar de Bogotá fa quatre dies fins a Villavicencio, la capital de la regió del Meta, on farem la major part de la nostra feina. Per arribar fins alla vam agafar un bus durant 4h i, un cop a la ciutat, ens van rebre els dirigents de la organització defensora dels DDHH en zones camperoles de l’Orient i Centre de Colombia (DHOC). El nostre petit vídeo se centrara en la feina d’aquesta organització en diferents zones de la regió i entrevistarem membres, dirigents i camperols/es que en formen part i que són testimonis de la dura realitat del conflicte dins la regió. Alla vam tenir la nostra primera reunió amb la gent de DHOC, ens vam coneixer entre tots/es, vam quadrar els horaris i vam fixar la ruta que seguiriem el dia següent.

Aquesta ruta va comen{ar amb el despla{ament fins La Macarena, el camí en cotxe dura 14 hores, degut a l’estat precari de les carreteres, per aixo vam agafar una avioneta que ens va permetre arribar fins a la vereda (poble) i gaudir d’unes increïbles vistes des de les altures. En aquest moment ens vam comen{ar a adonar de la gran diferencia entre la capital i la regió rural, on les infraestructures estan en molt mal estat, el clima és molt més calid i el tracte amb la gent molt huma i hospitalari. Vam aprofitar el dia per a fer una entrevista a una líder d’una associació de dones de la regió i, més tard ella ens va ensenyar el cementiri on hi ha enterrats cossos de civils que l’exercit va matar fent-los passar per guerrillers/es, anomenats Falsos Positivos. Arrel de les identificacions de cossos que s’estan duent a terme degut als convenis firmats durant l’actual Procés de Pau, es va trobar el cos d’un nen de 4 anys vestit de guerriller, aquesta historia és un dels exemples més dur i impactant de les conseqüencies que el confilicte esta tenint en aquestes poblacions.

L’endema ens vam despertar molt aviat per a marxar fins a Playa Rica, una vereda ben petita, pero plena de gent molt agradable que ens va rebre amb els bra}os oberts. Ens va costar 5h, un mareig, un diluvi i una roda punxada arribar fins alla, tot i així vam aconseguir arribar senceres, i ens esperava un gran dinar amb arros, carn, ous i frijoles. La nostra feina en aquesta vereda va consistir en dinamitzar i gravar una reunió de camperols/es i defensors/es dels DDHH, pertanyents a DHOC, que en aquell moment es trobaven a la vereda. Va ser una reunió llarga i enriquidora, en la que ens van explicar la situació de la població arrel del conflicte, la seva organització i algunes experiencies personals molt colpidores.

El nostre proxim destí va ser la vereda de San Juan de Losada, on ens trobem ara mateix. És una vereda bastant més gran que les anteriors, amb més activitat i més coses per documentar. Aquí, la nostra feina esta sent la d’entrevistar a totes aquelles persones que tenen relació amb la defensa dels DDHH, que formen part d’organitzacions camperoles que treballen amb DHOC i camperols/es de la zona. Ens queden dos dies plens d’entrevistes i visites a zones on la presencia de l’exercit ha estat molt latent i ha deixat una petjada difícil d’esborrar. Posteriorment tornarem cap a Villavicencio, per seguir la nostra ruta fins a El Castillo, on tindra lloc el primer Foro por la Paz, al qual assistirem.

Esperem poder escriure aviat.

Paula i Irene

El nostre primer dia a Bogotá va començar molt aviat, el jet lag no ens va deixar dormir fins més tard de les 6h, i després d’una bona dutxa ens vam trobar amb el regal inesperat d’un esmorzar fet de fruites variades, torrades i te. Una molt bona manera de començar el dia! Una hora més tard, ja sortíem de l’hostal, amb el Miguel, la Natàlia i el Joan (el nostre amic Colombià), i molta roba d’abric i de pluja (la temperatura a Bogotá no puja dels 15 graus). La primera proposta va ser fer una visita al Museo del Oro ja que els diumenges és gratuït. Allà vam veure milers de peces d’orfebreria (l’art de treballar els metalls) fetes pels indígenes colombians i vam poder conèixer una mica millor com éren, com pensaven i com vivien els avantpassats d’aquest país. Ens va sorprendre molt la vinculació espiritual de les tribus i la seva conjunció amb els animals i la naturalesa i totes les creences que tenen en relació amb la vida després de la mort. Tot això s’explicava a través de la fabricació d’algunes peces d’or,  plata, coure i altres materials amb significats molt especials.

El museu és enorme i ens hi vam passar gairebé tot el matí. En sortir ens vam trobar amb uns amics de la Natàlia i el Miguel i vam submergir-nos pels carrers del centre de Bogotá que estaven plens de bogotans i bogotanes, turistes i paradetes de tot tipus (menjar, llibres, eines, objectes, roba…). Així que vam poder provar algunes coses més de menjar autòcton com les arepas de formatge (com un pa de pita de blat de moro amb formatge fos per dins), papas fritas artesanals, papas de plàtan fregit, mazorcas, i la Paula, la única que no és vegetariana, va provar el chicharron (carn de porc fregida amb arepas i plàtan fregit).

Tot caminant ens vam trobar davant el Mercado de San Alejo. més conegut com el Mercado de las Pulgas,  on es venen objectes de segona, tercera, quarta i fins a cinquena mà!. Va ser allà on vam fer la compra del dia: un trípode que cau a trossos! Això sí, a molt bon preu, ja sabeu, la pela pela és la pela.

Per cert, no us havíem explicat que els nostres trípodes es van quedar a Barcelona i per això en necessitàvem amb urgència un de “nou”. A aquest petit imprevist es van afegir problemes de funcionament de les càmeres de vídeo i tot plegat ens va fer caure en el desànim fins a arribar a plantejar-nos un canvi de plans. Però, finalment hem pogut reconduir la situació i tot sembla apuntar que tindrem un vídeo per ensenyar-vos quan arribem a casa.

A la tarda, ens vam poder estrenar com a reporteres i vam gravar els nostres primers plans generals del paisatge urbà de la Candelaria (barri del centre de Colòmbia on estem allotjades). Després que s’acabessin les últimes hores de sol, vam anar a menjar una pizza i vam acabar el dia en un petit bar colombià de salsa. Allà el Jhoan ens va fer unes petites demostracions de com ballen els llatins. Definitivament ho porten a la sang, i a nosaltres encara ens faran falta unes classes més perquè comenci a assemblar-se una mica al seu ball.

L’endemà al matí ens vam llevar amb el so de la pluja, estava diluviant. El Miguel i la Natàlia ens van venir a buscar a l’hostal (a hora Colombiana) i ens van explicar les novetats pel que fa a la nostre ruta per la regió del Meta. Teníem intenció d’anar a Montserrate , i tot i que la pluja ens va retrassar una mica, finalment hi vam acabar pujant.

Allò no era com ens esperàvem, ens imaginavem una pujada d’una horeta (el que ens havien dit) per un camí agradable. La realitat va ser força diferent: va ser una hora i mitja de pujada per un camí de pedres i amb escales molt verticals. Això sí, ànims i companyia no faltava, el camí estava ple de gent i hi havia moltíssimes paradetes de menjar i souvenirs. A més a més. cal tenir en compte que Bogotà està a 2625 metres d’alçada i amb la pujada vam arribar a 3152 metres, el que ens va provocar algunes dificultats afegides a tot el que ja hem explicat.  Quan portàvem 20 minuts caminant a la Paula li va agafar una baixada de tensió que va superar estupendament bevent aigua, menjant una mica de plàtan i amb moltes ganes de pujar fins dalt.

Quan ja érem tots a dalt, vam seure a menjar alguna cosa. Vam tastar la changua (llet, ou, patata, formatge fos i pa dur), uns espècie de truita amb cigrons, plat de moro i salsitxes, el te de coca, i el caldo de costilla. Un cop recuperades de l’esforç vam aprofitar per gravar alguns plans generals de la ciutat de Bogotà i les seves vistes. La baixada va ser bufar i fer ampolles en compració amb la pujada.

Després d’aquests dos dies tan intensos, ens adormim pensant en el gran xoc cultural que ha suposat l’inici de la nostra estada, tant a nivell de costums i tradicions com socialment. En dos dies ens hem apropat més al conflicte i a la realitat de Colòmbia del que mai ho havíem pogut fer des de casa. Tot i que el conflicte està molt més present en zones rurals que en ciutats, fins ara, la opinió de les persones amb qui hem pogut parlar reflecteix molt poca confiança en què la pau arribi algun dia. També ens ha sorprès la “germanor” amb què ens han rebut totes aquelles persones que ens hem anat trobant, amb molta curiositat per conèixer i fer que et sentis a gust. Potser és perquè ens hem trobat amb gent de fora que s’ha aventurat a viure a Colòmbia tota sola, perquè estem viatjant, o potser és una altra manera de fer diferent a la que estem acostumades a Barcelona.

Avui marxem cap a la regió del Meta i a partir d’ara suposem que no tindrem tanta connexió a internet i no sabem quan podrem explicar-vos coses de nou!.

Fins aviat,

Irene i Paula

Hola a tots i totes!

Som la Irene i la Paula, i com ja sabeu, som les dues persones becades per a realitzar una estada solidària de tres setmanes a Colòmbia. Avui reactivem aquest blog perquè pugueu viure la nostra experiència de més a prop i així explicar-vos els detalls de primera mà.

Primer de tot, toca fer les presentacions, així coneixereu una mica més de nosaltres.

Paula

Sóc la Paula i tinc 21 anys, estic estudiant Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. Els meus estudis m’han permès veure la realitat social amb una altra perspectiva, fet que ha augmentat el meu interès per temes socials i de cooperació. Per aquest motiu, faig de voluntària en un centre amb infants amb risc d’exclusió social, i he decidit participar d’una estada solidària a un país com Colòmbia. Les meves aficions són la dansa i la lectura.

Irene

Sóc la Irene, tinc 21 anys i sóc estudiant de Medicina a la Universitat de Barcelona, a més a més, sóc monitora a l’Esplai Guaita’l i formo part dels Diables del Vi d’Alella. Aprofito el meu temps lliure per a llegir, viatjar i envoltar-me de muntanyes sempre que puc. Tinc un gran interès en temes socials i de cooperació, per això vaig decidir viure l’experiència de les Estades Solidàries.

Un cop fetes les presentacions, us expliquem breument on anirem i què hi farem. La nostra destinació és Colòmbia, més concretament la regió del Meta, un dels 32 departaments de Colòmbia, situat al centre de la regió a 90 km de Bogotà. Durant l’estada al Meta, visitarem nombroses comunitats de camperols/es que s’han organitzat per fer front a les repetides i freqüents violacions de drets humans que pateixen; com a resultat, elaborarem un vídeo que il·lustrarà la situació d’aquestes comunitats i la feina que fan les ONG’s en aquesta zona. Cal afegir, que no farem aquest viatge soles, ens acompanyaran la Berta i la Marta, dues noies de Vidreres i Sabadell respectivament, que s’han animat a compartir l’experiència amb nosaltres, ja les anireu coneixent.

Per a entendre i poder reflexionar críticament sobre tot el que viurem, ens ha calgut formar-nos i preparar-nos a fons. Això hem fet durant aquests últims mesos, de la mà de l’Associació Catalana per la Pau, la ONG amb la qual treballarem a Colòmbia, mitjançant set formacions on ens han situat en el context del país i la regió que visitarem i ens han informat sobre els preparatius del viatge. A més a més, ens han transmès unes nocions bàsiques sobre gravació, i redacció de guió, que ens serviran per a elaborar un vídeo resum de la feina per les diferents organitzacions i associacions en aquesta regió.

Doncs bé, comença el compte enrere,  queden només 10 dies per començar l’aventura, estem molt animades i una mica nervioses, però sabem del cert que serà una experència increïble!

Fins aviat!

Paula i Irene