Entre el foc de l’anticipació i les brases del record

Des de la més remota antigor, a les ribes del Mediterrani, la gent d’esperit científic va observar el món i va acabar deduint que tot allò que els envoltava i feia viure es reduïa a quatre elements primordials: l’aigua, la terra, el foc i l’aire. Així ho proclamaren els filòsofs presocràtics i així es va anar difonent durant segles i segles dins àmbits culturals diversos. La ciència moderna ha demostrat que d’elements n’hi ha molts més i Mendéleiev els va ordenar en una taula periòdica molt i molt regular i precisa.

Que nosaltres sapiguem encara no s’ha escrit cap novel·la juvenil sobre Mendelèiev i la seva taula periòdica, però en canvi si que coneixem i hem llegit novel·les centrades en cadascun dels quatre elements. Així ho va fer Jules Verne (1828-1905) en ple segle XIX, aquell segle entestat en el progrés quan Verne va adreçar-se als joves lectors mostrant-los que el planeta sencer era el nostre terreny de joc;  que el mar, les muntanyes, el cel i la llum eren el nostre regal de naixença. I que la ciència era un riquíssim pou de tresors, d’on extreure somnis que podien esdevenir realitat, gràcies a l’ús d’una imaginació versemblant, raonada… i, en general, optimista com va ser tota la seva obra.

De les 103 obres que va publicar aquest autor francès, 62 són “viatges extraordinaris”, i seran quatre d’aquests viatges el punt de partida del nostre post d’avui, tots ells de prou anomenada.

FOC – Viatge al centre de la terra (1864). El professor Lidenbrock descobreix un escrit xifrat on un savi islandès del segle XII afirma com es pot arribar al centre de la Terra. Decidit a comprovar-ho i acompanyat pel seu reticent nebot Axel i per un impassible guia anomenat Hans, s’endinsen per l’obertura d’un volcà, superant adversitats diverses  o  sorprenents descobertes, entre les quals la llum elèctrica, fins que  una erupció volcànica, en un remolí de lava i cendres els expulsa a l’exterior, comprovant, astorats, que es troben a Stromboli, el volcà mediterrani, havent fet un viatge terra endins des d’Islàndia.

AIRE – De la Terra a la lluna (1865) Narració  molt ben documentada tant pel que fa als aspectes astronòmics com d’artilleria, on es narra com dos americans i un francès financen i construeixen un enorme canó, anomenat Columbia, que els propulsarà fins a la lluna a bord d’un coet en forma d’obús -en lloc de la bala esfèrica prevista inicialment- seguint les instruccions que el francès Michel Ardan (personatge inspirat en el fotògraf Nadar, gran amic de Verne) els ha donat. Moltes de les autèntiques aventures espacials del segle XX confirmarien les hipòtesis d’aquesta novel·la d’anticipació.

AIGUA – Vint mil llegües de viatge submarí (1869-70) El biòleg Pierre Aronnax, en un viatge destinat a descobrir un monstre marí que causa grans desgràcies, és envestit per aquest i al capdavall capturat, junt amb el seu amic arponer,  per un submarí, el Nautilus, capitanejat per un escèptic, brillant i intel·ligentíssim capità Nemo. Un cop a bord recorreran la Polinèsia, el mar Roig, les costes de la Mediterrània, etc., fins i tot les restes submergides de l’Atlàntida, descobrint i fent descobrir als lectors una bona pila d’invents, com l’escafandre, així com una munió encara més gran d’animals de la fauna marina.

TERRA.- La volta al món en 80 dies (1872) Tot comença amb l’aposta que un flegmàtic Phileas Fogg entaula amb els membres del seu club londinenc, segons la qual és possible fer la volta del planeta, per mitjans terrestres, aeris i marins, en “només” vuitanta dies. I així és com acompanyat per un simpatiquíssim criat francès anomenat Passepartout, emprenen un viatge no tan sols contra rellotge, sinó també contra tota mena de contratemps i adversitats, incloent-hi el rescat, al límit, de la jove hindú Aouida. La juguesca es pot considerar perduda a l’arribada a Londres, si no fos que…

Verne no s’hi posava pas per poc! Si tracta de foc, aquest és ni menys ni menys que el de les entranyes de la Terra; si tracta de l’aire, és el de l’espai que hi ha més enllà a l’estratosfera,; si tracta de l’aigua, és la de les més pregones profunditats marítimes i si tracta de terra, és per a recórrer-la tota i a contra rellotge…! Documentadíssimes novel·les que difongueren entre els joves (i aquesta fou també la intenció del seu editor Hetzel) les possibilitats i els avenços que es podrien arribar a fer amb l’ajut de la ciència, sempre amb un ventall de protagonistes ardits, honestos, convençuts, i als quals el saber no els priva de simpatia ni de coratge.

Què en queda, avui, d’aquells relats del XIX? Sincerament, poca cosa i una real manca d’interès per part dels adolescents contemporanis (les dades dels préstecs de les obres de Verne a les biblioteques públiques o escolars no ens deixen mentir) El que aleshores fou narrativa d’anticipació ara és literatura del passat, de la mateixa manera que Mendéleiev deixà molt enrere les teories sobre l’aigua de Tales de Milet (635 aC), sobre l’aire difoses per Anaxímenes (585 aC), sobre la terra, segons  Xenòfanes (570 aC) i sobre el foc tractat per Heràclit (544 aC). La societat actual ha superat de llarg els avenços tècnics del segle XIX,  i per això Verne i d’altres autors similars semblen obsolets i periclitats, sobretot entre els adolescents de l’Era Digital.

Tanmateix, voleu dir que s’ha avençat gaire o, més ben dit, en la bona direcció? El progrés que anhelava  i en el qual creia la societat occidental del XIX,  ha provocat la contaminació de la terra, del mar i de l’aire, i tant de bo s’hi pugui posar fre! Amb l’ajut de la ciència, sí, però també de la literatura.

Si es te en compte que de totes les novel·les d’anticipació que va escriure Verne, només una, la del Viatge al centre de la Terra,  no ha estat superada encara. Endinsem-nos, no pas en el cràter d’un volcà, sinó en el cor humà, en el caliu quotidià dels sentiments, en la claror innegable de la solidaritat generosa, que malgrat tot, existeix.

Ho podrem fer no pas mitjançant l’èpica de la narrativa d’anticipació, sinó força més solidàriament mirant al nostre voltant, on tantes misèries hi ha, i deixant-ne constància amb un poema més que memorable i vigent, de Joan Salvat-Papasseit -ara que se celebra l’aniversari de la seva mort-, on s’entremesclen humilment i lírica la terra, l’aigua, la llum i el foc…

NOCTURN PER A ACORDIÓ

A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.

(Vosaltres no sabeu

     què és

     guardar fusta al moll:

però jo he vist la pluja

a barrals

sobre els bots,

i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa:

sota els flandes

i els melis,

sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit

i la volta del cel era una foradada

sense llum als vagons:

i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu

     què és

     guardar fusta al moll:

però totes les mans de tots els trinxeraires

com una farandola

feien un jurament al redós del meu foc.

I era com un miracle

que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu

     què és

     guardar fusta al moll.

Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells

-que són de tants colors

com la mar sota el sol:

que no li calen veles.

Joan Salvat-Papasseit