El general de divisió Andrey Kovalchuk va admetre al Washington Post el desembre passat que el seu bàndol havia planejat prèviament volar part de la presa de Kakhovka com a part de la seva Contraofensiva de Kherson. Per tant, semblava impensable que Kíev acabés fent precisament això més de mig any després i que després donés la culpa a Moscou quan els mateixos mitjans de comunicació dominants havien informat anteriorment de l’existència dels plans terroristes d’Ucraïna després de citar el mateix oficial que en presumia.

La destrucció parcial de la presa de Kakhovka dimarts a la matinada va fer que Kíev i Moscou intercanviessin acusacions sobre qui en té la culpa, però un reportatge del Washington Post de finals de desembre dóna credibilitat a la versió dels fets del Kremlin. Titulat “Inside the Ukrainian counteroffensive that shocked Putin and reshaped the war” (“Dins de la contraofensiva ucraïnesa que va commocionar Putin i va reconfigurar la guerra”), els seus periodistes van citar l’excomandant de la Contraofensiva de Kherson del novembre, el general de divisió Andrey Kovalchuk, que va admetre de manera sorprenent haver planejat aquest crim de guerra:

“Kovalchuk va considerar la possibilitat d’inundar el riu. Els ucraïnesos, va dir, fins i tot van dur a terme un atac de prova amb un llançador HIMARS en una de les comportes de la presa de Nova Kakhovka, fent tres forats al metall per veure si l’aigua del Dniéper podia elevar-se prou per impedir els moviments russos però sense inundar els pobles propers. La prova va ser un èxit, va dir Kovalchuk, però la mesura seguia sent un últim recurs. Es va contenir”.

El seu comentari sobre que “el pas seguia sent l’últim recurs” és pertinent recordar-lo en aquests moments, tenint en compte que la primera fase de la contraofensiva de Kíev recolzada per l’OTAN va fracassar completament dilluns, segons el Ministeri de Defensa rus. Igual que Ucraïna va llançar la seva invasió per delegació de Rússia a finals de maig per distreure l’atenció de la seva derrota a la batalla d’Artyomovsk, també sembla haver seguit endavant amb el crim de guerra planejat per Kovalchuk per distreure l’atenció d’aquesta vergonya més recent.

L’explicació anterior tampoc és tan desgavellada com alguns podrien pensar al principi. Al capdavall, un dels preceptes de la teoria de la complexitat és que les condicions inicials al començament de processos no lineals poden influir desproporcionadament en el resultat. En aquest context, la primera fase fallida de la contraofensiva de Kíev corria el risc d’arruïnar tota la campanya, cosa que podria haver portat els seus planificadors a emprar l'”últim recurs” de Kovalchuk per introduir una variable inesperada a l’equació que pogués millorar les seves possibilitats.

Rússia va tenir més de 15 mesos per atrinxerar-se a les antigues regions orientals i meridionals d’Ucraïna que Kíev segueix reclamant com a seves mitjançant la construcció de diverses estructures defensives i els corresponents plans de contingència per mantenir el seu control sobre aquests territoris. Per tant, fins i tot la contraofensiva més ben preparada i pensada no seria un passeig pel parc, contràriament a les expectatives de l’opinió pública occidental, cosa que explica per què la primera fase acaba de fracassar.

Aquesta prova de realitat va tirar per terra les il·lusions de Kíev, ja que va demostrar que el pla original d’envair la Línia de Contacte (LOC) comporta costos considerables que redueixen les possibilitats d’èxit, tret que passi alguna cosa greu darrere les línies del front per distreure els defensors russos. Aquí rau la raó estratègica de la destrucció parcial de la presa de Kakhovka dimarts al matí, exactament com Kovalchuk va demostrar a finals de l’any passat que és possible dur-la a terme, segons va admetre ell mateix a The Washington Post.

El primer dels objectius de Kíev al que va servir aquest atac terrorista va ser provocar la preocupació mundial per la seguretat de la central nuclear de Zaporoje, controlada per Rússia, que depèn de l’aigua de l’embassament de Kakhovka, que s’està esgotant ràpidament, per refrigerar-la. L’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica va declarar que “no hi ha risc immediat per a la seguretat nuclear”, però no se’n pot descartar un de latent. Si es produís una crisi, podria sumir al caos les defenses de Rússia al nord de la regió de Zaporoje.

El segon objectiu és que les zones riu avall de la regió de Kherson, dividides entre Kíev i Moscou, han quedat inundades. Tot i que l’aigua podria retirar-se al cap d’un temps, això podria complicar els plans defensius de Rússia al llarg de la riba esquerra del riu Dniéper. Juntament amb les conseqüències relacionades amb el primer escenari, això significa que una part significativa del front riberenc darrere la línia de contacte podria estovar-se aviat per facilitar la següent fase de la contraofensiva de Kíev.

De fet, l’abast geogràfic de l'”operació d’estovament no convencional” de Kíev podria fins i tot ampliar-se a Crimea a causa de l’amenaça que l’atac terrorista de dimarts al matí podria suposar per al subministrament d’aigua de la península a través del canal epònim. El governador regional va dir que per ara segueix havent-hi subministraments suficients, però que els propers dies revelaran el nivell de risc. Tot i que Crimea ha aconseguit sobreviure al bloqueig del canal per Kíev durant vuit anys, no hi ha dubte que aquest esdeveniment és desavantatjós per a Rússia.

El quart objectiu estratègic es basa en els tres ja discutits i fa referència al component de guerra psicològica d’aquest atac. Al front exterior, el discurs de Kíev que Moscou és culpable d’“ecocidi” va ser amplificat pels principals mitjans de comunicació malgrat la confessió condemnatòria de Kovalchuk al Washington Post el desembre passat, per tal de maximitzar la pressió mundial sobre Rússia, mentre que el front interior està dirigit a sembrar el pànic a les antigues regions d’Ucraïna amb la intenció d’afeblir-hi encara més les defenses de Rússia.

I, finalment, el darrer objectiu estratègic al que ha servit la destrucció parcial de la presa de Kakhovka és que Rússia es podria veure aviat abocada a un dilema. L’operació d’estovament no convencional de Kíev al llarg de la línia de contacte Kherson-Zaporoje podria dividir l’atenció del Kremlin dels fronts Bélgorod-Khàrkov i Donbass, cosa que podria afeblir un dels tres i arriscar així un avenç. La situació defensiva podria complicar-se encara més per a Rússia si Kíev amplia el conflicte atacant també Bielorússia i/o Moldàvia.

Per ser absolutament clars, la dinàmica militar-estratègica de la guerra per delegació OTAN-Rússia a Ucraïna segueix afavorint Rússia de moment, tot i que precisament per això Kíev va dur a terme l’atac terrorista de dimarts al matí en un intent desesperat de reconfigurar-la a favor seu. Aquesta avaluació es basa en l’observació que la victòria de Rússia a la batalla d’Artyomovsk demostra que és capaç de mantenir-se ferma davant l’OTAN en la “cursa de la logística”/”guerra de desgast” que el cap del bloc va declarar a mitjan febrer.

A més, fins i tot el New York Times va admetre que les sancions d’Occident no han aconseguit col·lapsar l’economia de Rússia ni aïllar-la, mentre que alguns dels seus principals influenciadors també han admès que és impossible negar la proliferació de processos multipolars en els 15 mesos transcorreguts des de l’inici de l’operació especial. Entre ells hi ha el canceller alemany Olaf Scholz, l’exmembre del Consell de Seguretat Nacional dels Estats Units Fiona Hill i el president d’Afers Globals de Goldman Sachs, Jared Cohen.

La dinàmica estratègico-militar descrita als dos paràgrafs anteriors condemnarà inevitablement Occident a la derrota en el conflicte més gran per delegació de la Nova Guerra Freda fins ara, llevat que passi una cosa inesperada que la canviï, que és exactament el que Kíev intentava aconseguir amb el seu darrer atac terrorista. La raó per la qual pocs van preveure això és perquè Kovalchuk va admetre al Washington Post el desembre passat que el seu bàndol havia planejat prèviament volar part de la presa de Kakhovka com a part de la seva Contraofensiva de Kherson.

Per tant, semblava impensable que Kíev acabés fent precisament això més de mig any després i que després donés la culpa a Moscou quan els mateixos mitjans de comunicació dominants havien informat anteriorment de l’existència dels plans terroristes d’Ucraïna després de citar el mateix general de divisió que se’n va vantar en el seu moment. El coneixement d’aquest fet no canvia el que va passar, però pot tenir un impacte poderós en la percepció que el públic occidental té d’aquest conflicte, raó per la qual el reportatge del Washington Post hauria de cridar la seva atenció.

Font: Andrew Korybko

¿Els russos es bombardegen ells mateixos? No té cap sentit. Els ucraïnesos ja havien atacat la presa. (Negocios TV, 07.06.2023)